però trobem temps per compartir!
"El més bonic del mar
és allò que no hem navegat.
El més bonic dels nostres fills
encara no ha crescut.
El més bonic dels nostres dies
no ho hem viscut, encara.
I allò més bonic que tinc per dir-te
encara no t'ho he dit."
_Nazim Hikmet
EL FET D’ESCRIURE i LLEGIR
Llegir i escriure / Escriure i llegir ?
El que sí és cert que només podem llegir tot allò que està escrit, però podem escriure tot allò que volem.
A l’escola hem après a escriure, a llegir...
Tots en som usuaris ( llegim paraules, frases, textos, llegim imatges, llegim música que algú o altre ha escrit. Però, qui no ha fet la llista de la compra, llista de les coses que haig de fer, agenda, una felicitació, text per un comiat...., i de manera més específica ho han fet i fan els anomenats escriptors, compositors, pintors). Farem servir diferents llenguatges ( visual, plàstic, oral... ) per temes específics: matemàtic, cartografia....i diferents sistemes ( manuscrit, per ordinador...) utilitzant diferents alfabets, idiomes...
Per què és important el fet d’escriure i de llegir? Entenent que tots ho hem de poder fer i tenir l’oportunitat per fer-ho, ho explicaré en un decàleg.
1.- S’estableix un diàleg entre tu mateix, entre el conscient i el subconscient; com a individu dins una col·lectivitat; sovint també es produeix més d’una reflexió personal en aquest món tant adelerat on vivim.
2.- S’expressa allò que un sent dins el jo més proper, fent aflorar les emocions. Tots sabem que a la vida hi ha moments per a tot.
3.- Permet una expressió lliure i espontània. Escrius allò que vols, quan vols i com vols. Escriure a raig, a cop calent...
4.- Es pot fer un recull de vivències del passat. Nosaltres en som hereus d’aquest passat. No per quedar-nos amb la nostàlgia del passat, sinó per respecte, per conèixer, per seguir construint.
5.- Hi ha gran diversitat d’idees. Les de cadascú són importants. No només dels grans filòsofs, escriptors, científics...Formen part d’un gran teixit social. Un teixit que si està format per individus ferms, reflexius i crítics no hi haurà només embastes sinó que es formaran bonics brodats.
6.- Llegir per obrir-te al món. ( Coneixement, plaer, compartir...)Imaginació! Realisme.
7.- Llegir per conèixer i adonar-te quins són els fonaments de la humanitat. ( O quins haurien de ser...El RESPECTE, l’EMPATIA..... un reguitzell de noms que es resumeixen en un ESTIMAR. Actituds humanes des de l’Antiguitat i que avui perduren.
8.-Escriure per llegir i llegir per escriure. Et fa un bé perquè exercites la memòria, t’ajuda a ordenar, sempre aprens ( busques escriure correctament la nostra llengua, amplies el vocabulari, omples de vida un espai del teu temps....)
9.- Tant llegir com escriure tenen una funcionalitat directe en la vida diària.
10.- Escriure i llegir ens fa lliures, és utopia? Jo diria som lliures de poder llegir i escriure. És un dret que tenim tots els humans.
A la història i també en l’actualitat s’ha negat i es nega aquest dret a algunes persones, (d’aquesta manera qui mana pot manipular més al poble).
No s’hauria de permetre.
Per tant tots hauríem de tenir un llibre entre les mans a punt de llegir i una llibreta i un llapis ( o bé un teclat i una pàgina de word en blanc) a punt per escriure-hi.
Proveu-ho. És divertit.
Dolors Masferrer Juvanteny
Torelló, 2 de desembre de 2022
Avui m’estreno al bloc. Fa dies que estic en deute amb les companyes que el compartim.
Vàrem decidir que posaríem sobre paper reflexions i vivències tot fent memòria del nostre primer any de mestres, ara en fa 40!!!!
No trobava mai el moment. No volia que fos un acte forçat.
Aquesta tarda, fent endreça d’un armari, jo diria motivada perquè sorgís la inspiració, he topat (oh!, quina casualitat) amb un munt de llibretes, agendes, dossiers i paperassa vària que no m´he pogut estar de fullejar. Quants records de cop i volta! Quanta vida!
Un cuquet, que feia molt temps que dormia ha despertat, i m’ha empès d’una revolada a asseure’m davant l’ordinador.
Quan vaig decidir que volia estudiar “Magisteri” ja estava ben resoluda que volia ser mestra d’educació infantil.
Els nens petits sempre m’havien atret molt. Ho vaig descobrir quan els meus pares em van fer germana d’en Jordi quan tenia 16 anys. Clar, també he de dir que els nens ja grandets també em començaven a atraure en aquell moment.... Bromes apart, a més de cuidar al germanet, tots els estius estava en contacte amb nens entre casals, llars d’infants, catequesi... era el meu món !!!!
Els 3 anys a l’escola de mestres em van confirmar que, per a mi, la tasca de mestra a “pre-escolar” era molt important!
Però realment, quan ho vaig descobrir de veritat va ser després del 1r. any de ser la mestra de 35 nens i nenes de 4 anys a la Salle de Manlleu. Va ser intens, molt intens! L’ escola estrenava etapa i tot estava per fer. Jo m’estrenava com a mestra i cada dia era un nou aprenentatge. Els guardava un a un en aquell cabàs de palla de mida prou gran per poder-hi encabir la safata de gelatina. Cada dia, la safata anava i venia de l’escola per imprimir-hi, o millor dit deixar-hi entreveure, nombres i lletres i algun senzill dibuix, “les fitxes“. Els que tenien la sort d’aconseguir les que imprimia primer eren afortunats perquè a partir de la quinzena, aquell entintat lilós s’anava difuminant i la feina era saber si el que havien de pintar era una poma o bé una pilota...
Però aquesta anècdota l’he explicat per posar èmfasi en l’aprenentatge més valuós que vaig fer al llarg del meu primer curs.
Tan se val els materials, les fitxes, la metodologia, els jocs... els aprenentatges són fruit de la relació afectiva que estableix la mestra amb l’infant. Només aprèn, creix... aquell nen amb qui has estat capaç d’establir-hi un lligam afectiu prou fort que li doni seguretat, autonomia i l’autoestima necessària per a sentir-se únic i capaç!!!
Recordo molt aquesta descoberta!!! Fruit de tot un curs de picar pedra, d’algun plor d’ impotència, de moltes hores de treball compartit amb les altres companyes, mestres novelles també. Ho vaig veure tan clar que, a partir d’aleshores, aquest far em va il·luminar curs rere curs al llarg d’aquests quasi 40 anys de mestratge.
El meu primer dia de mestra, ben mirat quin va ser?
Potser puc parlar de diferents primers dies de mestra. Per què? Doncs perquè des dels 15 anys que als estius a Vila-seca ja tenia un grup d’infants a casa per fer el que s’anomenava “ fer repàs” on fèiem moltes coses esdevenint gairebé el que diríem ara Escola d’estiu.
Aquesta experiència em va ajudar a decidir a ser mestra.
L’any 1978 ja treballava a l’Escola Casals-Gràcia i d’aquí van sortir els textos i el treball realitzat junt amb unes companyes sobre el “Text lliure a l’escola” publicat per E.U.M.O en la Col·lecció Apunts (tal com podeu veure a la imatge).
I aquí bàsicament hi ha una idea remarcable que m’ha acompanyat en tots els primers dies de mestra en una escola, en un curs i en un altre i sempre...I és partir de la voluntat de cada infant, apropant-me a ell, al lloc on viu, conèixer les seves vivències, que la seva motivació per aprendre, per conèixer, per saber, per créixer com a persona també sigui la meva. I així enmig de les pors a equivocar-me que també hi han estat -per què no dir-ho- sorgeix la força de l’estima, del respecte, de la il·lusió que va configurant el fet de SER mestra que m’ha acompanyat i m’acompanya tota la vida.
Un altre primer dia destacable va ser quan vaig arribar a l’escola “Ignasi Iglesias” de Tordera com a mestra de català de P4 a 8è. on per tota programació o planificació vaig rebre el diccionari dels verbs conjugats, aquell petitó de color verd, un exemplar de la Revista Cavall Fort( crec que era el n.16) i una bicicleta( l’escola constava de dos edificis , un a cada punta del poble). I recordo que el primer dia en una classe de 8è. per presentació els vaig explicar la Llegenda dels “Pescallunes” de Torelló i després de demanar-los-hi si a Tordera hi havia alguna llegenda, ells m´ en van explicar dues, la d’ “En Pere Botero” i la “Dels corders de Blanes” de les quals en va sorgir tot el treball que va esdevenir després.
Bons records.
He llegit l'entrada de l'estimada amiga Carme Freixa parlant del seu primer any de mestra.
Tal com vam quedar, totes quatre escriurem la nostra vivència :)
M'agrada molt el que dius Carme, jo també ho he experimentat que el SER mestra perdura intacte ple de força com el primer dia.
La meva primera entrada a l'escola va ser més tard que tu perquè havia d'esperar que em cridessin per ocupar una plaça.
El meu primer destí va ser l'escola Ramona Calvet de Castellterçol, del 19 de gener al 19 de març del 1981. Síiii! 1981!! El cop d'estat del 23F em va trobar acabada d'estrenar fent una substitució de mestra de català...
Me'n recordo que vaig pensar 'ostres! si que serà curt això!'
Estava a Cicle Superior i feia tot allò que feia la mestra que substituïa, com que era una monja em va tocar fer religió a 8è (són els de la foto) i ells, a la primera classe, em van demanar que els digués els 'manaments de la llei de Déu'... marededéu quin apuro!
Però vaig aconseguir connectar molt amb ells, em va costar Déu i ajuda (mai millor dit!). Jo crec que els secret va ser jugar a futbol amb ells a l'hora del patí i fer uns quants driblatges a l'estil Johan Cruyff i algun gol de bandera ;)
I de març a juny vaig fer una altra substitució, al Puig-Agut de Manlleu, a primer! Ufff! Que difícil! Però alhora quin aprenentatge més apassionant.
Els vaig estimar molt també i poc a poc es van anar tranquil·litzant i fent de la vida a l'escola un espai d'aprenentatge bonic.
Jo em quedava els migdies a preparar la classe de la tarda, a fer punta als llapis i als colors, a ordenar el material que necessitaria i... un migdia em vaig trobar amb una aventura de les bones.
Era a la classe i vaig notar un silenci a tota l'escola que em va fer estrany.
Vaig sortir de l'aula i... no hi havia ningú a l'escola, tothom havia marxat i totes les portes estaven tancades!
Tu Carme em vas venir a buscar amb el vespino, te'n recordes? Perquè dinava a casa teva i no et podia respondre al telefon que sonava dins el despatx de Don Manolo que era tancat amb pany i clau.
Total, que per no quedar-me sense dinar i perquè podia (que sóc de pagès jo!;) em vaig despenjar per una canalera que vaig trobar assequible i cap a dinar!
A la tarda, era l'admiració dels meus alumnes, es veu que m'havien vist i deien orgullosos: "mi zeñorita es el hombre araña!"
I aquest va ser el primer curs de mestra i no el canviaria per cap altre!
