El meu primer any de mestra - Montse Ayats

Avui m’estreno al bloc. Fa dies que estic en deute amb les companyes que el compartim.
Vàrem decidir que posaríem sobre paper reflexions i vivències tot fent memòria del nostre primer any de mestres, ara en fa 40!!!!

No trobava mai el moment. No volia que fos un acte forçat. 

Aquesta tarda, fent endreça d’un armari, jo diria motivada perquè sorgís la inspiració, he topat (oh!, quina casualitat) amb un munt de llibretes, agendes,  dossiers i paperassa vària que no m´he pogut estar de fullejar. Quants records de cop i volta! Quanta vida!
Un cuquet, que feia molt temps que dormia ha despertat, i m’ha empès d’una revolada a asseure’m davant l’ordinador.

Quan vaig decidir que volia estudiar “Magisteri” ja estava ben resoluda que volia ser mestra d’educació infantil.
Els nens petits sempre m’havien atret molt. Ho vaig descobrir quan els meus pares em van fer germana d’en Jordi quan tenia 16 anys.  Clar, també he de dir que els nens ja grandets també em començaven a atraure en aquell moment.... Bromes apart, a més de cuidar al germanet, tots els estius estava en contacte amb nens entre casals, llars d’infants, catequesi... era el meu món !!!!
Els 3 anys a l’escola de mestres em van confirmar que, per a mi,  la tasca de mestra a “pre-escolar” era molt important!

Però realment, quan ho vaig descobrir de veritat va ser després del 1r. any de ser la mestra de 35 nens i nenes de 4 anys a la Salle de Manlleu. Va ser intens, molt intens!  L’ escola estrenava etapa i tot estava per fer. Jo m’estrenava com a mestra i cada dia era  un nou aprenentatge. Els  guardava un a un en aquell cabàs de palla de  mida prou gran per poder-hi encabir la safata de gelatina. Cada dia, la safata anava i venia de l’escola per imprimir-hi, o millor dit deixar-hi entreveure, nombres i lletres i algun senzill dibuix, “les fitxes“. Els que tenien la sort d’aconseguir les que imprimia primer eren afortunats perquè a partir de la quinzena, aquell entintat lilós s’anava difuminant i la feina era saber si el que havien de pintar era una poma o bé una pilota...
Però aquesta anècdota l’he explicat per posar èmfasi en l’aprenentatge més valuós que vaig fer al llarg del meu primer curs.

Tan se val els materials, les fitxes, la metodologia, els jocs... els aprenentatges són fruit de la relació afectiva que estableix la mestra amb l’infant. Només aprèn, creix... aquell nen amb qui has estat capaç d’establir-hi un lligam afectiu prou fort que li doni seguretat, autonomia i l’autoestima necessària per a sentir-se únic i capaç!!!

Recordo molt aquesta descoberta!!! Fruit de tot un curs de picar pedra, d’algun plor d’ impotència, de moltes hores de treball compartit amb les altres companyes, mestres novelles també. Ho vaig veure tan clar que, a partir d’aleshores, aquest far em va il·luminar curs rere curs al  llarg d’aquests quasi 40 anys de mestratge.