He llegit l'entrada de l'estimada amiga Carme Freixa parlant del seu primer any de mestra.
Tal com vam quedar, totes quatre escriurem la nostra vivència :)
M'agrada molt el que dius Carme, jo també ho he experimentat que el SER mestra perdura intacte ple de força com el primer dia.
La meva primera entrada a l'escola va ser més tard que tu perquè havia d'esperar que em cridessin per ocupar una plaça.
El meu primer destí va ser l'escola Ramona Calvet de Castellterçol, del 19 de gener al 19 de març del 1981. Síiii! 1981!! El cop d'estat del 23F em va trobar acabada d'estrenar fent una substitució de mestra de català...
Me'n recordo que vaig pensar 'ostres! si que serà curt això!'
Estava a Cicle Superior i feia tot allò que feia la mestra que substituïa, com que era una monja em va tocar fer religió a 8è (són els de la foto) i ells, a la primera classe, em van demanar que els digués els 'manaments de la llei de Déu'... marededéu quin apuro!
Però vaig aconseguir connectar molt amb ells, em va costar Déu i ajuda (mai millor dit!). Jo crec que els secret va ser jugar a futbol amb ells a l'hora del patí i fer uns quants driblatges a l'estil Johan Cruyff i algun gol de bandera ;)
I de març a juny vaig fer una altra substitució, al Puig-Agut de Manlleu, a primer! Ufff! Que difícil! Però alhora quin aprenentatge més apassionant.
Els vaig estimar molt també i poc a poc es van anar tranquil·litzant i fent de la vida a l'escola un espai d'aprenentatge bonic.
Jo em quedava els migdies a preparar la classe de la tarda, a fer punta als llapis i als colors, a ordenar el material que necessitaria i... un migdia em vaig trobar amb una aventura de les bones.
Era a la classe i vaig notar un silenci a tota l'escola que em va fer estrany.
Vaig sortir de l'aula i... no hi havia ningú a l'escola, tothom havia marxat i totes les portes estaven tancades!
Tu Carme em vas venir a buscar amb el vespino, te'n recordes? Perquè dinava a casa teva i no et podia respondre al telefon que sonava dins el despatx de Don Manolo que era tancat amb pany i clau.
Total, que per no quedar-me sense dinar i perquè podia (que sóc de pagès jo!;) em vaig despenjar per una canalera que vaig trobar assequible i cap a dinar!
A la tarda, era l'admiració dels meus alumnes, es veu que m'havien vist i deien orgullosos: "mi zeñorita es el hombre araña!"
I aquest va ser el primer curs de mestra i no el canviaria per cap altre!
Sembla, tan pel que escrius tu com jo, que la cosa no va ser fàcil! Aterrissar a l'escola de veritat no s'assemblava gens a viure l'ofici des de les aules de l'Escola Universitària Balmes. En el que diem s'hi traspua estimació pels alumnes i per l'experiència. Anhels de "fer-ho" bé, de superar-se; poc o molt la vam suar, com a novelles mestres! I el record que tenim ens és bonic i això diu molt. Guanyar-se els alumnes sempre ha estat la clau de l'èxit i això només és possible si els estimes.
ResponEliminaEstàs com una nena més del grup, a la foto. Sí, recordo bé aquest dia on vaig venir a rescatar-te, hahaha..."hombre araña"!