AGRAÏMENT A LA RODOLS.

 

Ja fa dies que ho penso. Sí, Rodols. Penso que vull parlar amb tu.

Pel teu cap potser barrina que sí, molt bé, et vaig crear amb un caràcter i una expressió junt amb la Maria qui et va donar la fesomia, però que et vaig deixar allà sola amb les mallerengues, entre les pàgines d’un conte recorrent llars, llibreries, biblioteques i ja està, com si aquí acabés la nostra relació.

I saps?

No és ben bé així!

Ben mirat, crec que ets part de la meva ànima expressant vivències, sentiments i emocions que amb la meva pròpia veu gairebé segur no gosaria ni sabria explicar.

Vas néixer en un moment, segurament el més oportú, enmig de lluites, pors, anhels, rebel·lions ...( la trajectòria per vèncer un càncer no és pas gens fàcil)... i tu em vas ajudar a mirar i observar com n’és de plàcida i bonica la vida.

M’has fet descobrir que no n’hi ha prou de sentir-nos vius, el millor agraïment per qui ens fa costat i ens acompanya i, per mi mateixa, és viure la vida compartint els moments essencials o simplement el fer i desfer de cada dia.

Amb tu continuaré el viatge i ves a saber! Potser sí  ens tornarem a trobar d’aquí un temps entre les pàgines d’un nou relat o d’un nou llibre. 

Qui sap?

...

Gràcies Rodols per venir amb mi a fer camí.

_Dolors Masferrer